Si estimem el món en què vivim, l'hem d'estimar igualment amb tota la seva merda. I quan ens enamorem d'algú, per què ens fixem només en les seves virtuts? L'amor de veritat, és al contrari: és reconéixer la imperfecció, acceptar la persona amb tots els seus defectes. El problema és que ens fa por caure enamorats. Per a enamorar-nos busquem una persona que tingui unes característiques molt concretes, no? A la carta. Que pensi com jo, que li agraden les mateixes coses que a mi, que tingui el mateix sentit de l'humor. No volem assumir riscos. Quan idealitzem l'amor posem en l'altre tot allò que hi volem veure.
No ens enamorem de les persones, sinó de la imatge massa perfecta que ens en fem. També ens agrada somiar en un món sense escombraries, però nois, la merda va i ve. Entra i surt cada dia. Amb la persona de qui estem enamorats passa el mateix: mai no encaixa amb la imatge que ens havíem fet d'ella. Estimar de debó és una aposta arriscada, perquè l'amor de veritat no idealitza l'altre. Es tracta d'estimar també la imperfecció.
Merlí Bergeron, Merlí. Segunda temporada, capítulo once.
